Moltes vegades em sentit dir que l’art és un mirall. Un llenç ens pot semblar un mirall certament, però podem dir que el que veiem en un quadre és una representació de la realitat? Podem dir que el que veiem en un mirall és la realitat?
Aquest treball pretén muntar una exposició que mostri l’art com a mirall, sense donar un ordre temporal de les 5 obres escollides, sinó un ordenament purament conceptual, intentant construir un relat en el conjunt, amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Aquest plantejament anirà des de l’art purament com a mirall de la societat fins al trencament d’aquest esquema realitzat per l’art més contemporani i conceptual.
En un principi no vaig triar les obres pensant en aquest fil conductor, sinó que simplement les vaig triar per les sensacions que em transmetien, ja sigui pel seu color, les seves formes o el seu simple concepte. El fil ha aparegut de l’anàlisi conjunt de les obres i per una profunda reflexió.
Precedint cada obra hi posaré un títol que ens parli de com veig el mirall en ella, i que introdueixi l’anàlisi que n’he fet.
L’art com a mirall de la societat.
Diane Arbus, Bessones Idèntiques, Rosselle New Jersey. 1967.
L’aparició de la fotografia va fer trontollar els fonaments de la resta d’arts existents, mostrant-se com la forma més precisa de retratar la realitat. Això va fer que la pintura es plantegés si era de profit continuar fent representacions realistes, i va influenciar tot l’art del segles XIX i XX. La fotografia es convertí en el perfecte mirall de la realitat. Però sempre que hi ha un autor rere la camera sabem que hi introduirà una visió personal al triar l’enquadrament o al disposar els protagonistes al seu plaer.
Diane Arbus es va dedicar a fotografiar les parts més amagades de la societat, però no fent-ne un simple reportatge, sinó introduint en cada fotografia la seva màgia com a artista. La foto que he triat, Bessones Idèntiques, em va cridar l’atenció perquè em va recordar una de les pel·lícules més terrorífiques que he vist mai, El Resplandor. Estic segur que Stanley Kubrick es va inspirar en aquesta foto per pensar en l’escena del film en que hi surten les dues bessones. És una fotografia molt contrastada i realça molt les dues noies en el fons blanc. A més a més la seva posició rígida i el seu mig somriure mirant a camera amb els seus ulls clars ens donen la sensació de ser observats, i passem d’espectadors a ser nosaltres els involucrats i observats en l’obra.
Dues Bessones és el mirall d’una mateixa persona, que representa perfectament la nostra dualitat interior, que tractarem en un punt més endavant.
L’obra com a mirall del propi autor. L’autoretrat
Kasimir Malèvitx. Autoretrat. 1933
Arriba un moment en la vida de qualsevol autor en que s’ha d’enfrontar al mirall i fer una representació d’ell mateix. Dins un autoretrat podem veure simplement la figura de l’autor, però si aquest es capaç de realitzar un viatge interior prou profund, en l’autoretrat hi podrem veure tota la seva obra.
Malèvitx realitza aquest autoretrat dos anys abans de morir. És una obra molt diferent a tota la resta i no es pot emmarcar en cap de les diferents etapes i estils pels que ha passat, i per aquest motiu em va cridar l’atenció. Temporalment se situa en la etapa post-suprematista i el seu retorn a la figura, però estèticament mostra un realisme llunyà a qualsevol altre obra de l’autor. Tot i això dins l’obra hi podem distingir aspectes que ens remunten a cadascuna de les etapes per les que ha passat l’artista: el color vermell estrident de la seva camisa ens recorda la seva època fauvista, les formes triangulars blanques i vermelles ens recorden el suprematisme, les formes verdes rectangulars de la seva jaqueta ens recorden el cubofuturisme. Però el fet que més crida l’atenció és la posició alçada de la seva ma, formant un angle recte amb els seus dits, donant-nos a entendre que aguanta alguna cosa, un quadrat, el seu quadrat negre, la seva major reflexió i la seva obra més recordada portant-la a la essència màxima del suprematisma, el no-res.
Així doncs, amb aquesta obra Malèvitx realitza un retrospectiva de tota la seva obra, i demostrant que és capaç de fer el mateix treball de reflexió que fa en totes les obres quan es planta davant un mirall per repassar tota la seva obra, tota la seva vida, tot el que ell és i ha fet. I és capaç d’allunyar-se’n prou com per realitzar aquesta obra única i diferent a la resta.
Aquest treball pretén muntar una exposició que mostri l’art com a mirall, sense donar un ordre temporal de les 5 obres escollides, sinó un ordenament purament conceptual, intentant construir un relat en el conjunt, amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Aquest plantejament anirà des de l’art purament com a mirall de la societat fins al trencament d’aquest esquema realitzat per l’art més contemporani i conceptual.
En un principi no vaig triar les obres pensant en aquest fil conductor, sinó que simplement les vaig triar per les sensacions que em transmetien, ja sigui pel seu color, les seves formes o el seu simple concepte. El fil ha aparegut de l’anàlisi conjunt de les obres i per una profunda reflexió.
Precedint cada obra hi posaré un títol que ens parli de com veig el mirall en ella, i que introdueixi l’anàlisi que n’he fet.
L’art com a mirall de la societat.
Diane Arbus, Bessones Idèntiques, Rosselle New Jersey. 1967.
L’aparició de la fotografia va fer trontollar els fonaments de la resta d’arts existents, mostrant-se com la forma més precisa de retratar la realitat. Això va fer que la pintura es plantegés si era de profit continuar fent representacions realistes, i va influenciar tot l’art del segles XIX i XX. La fotografia es convertí en el perfecte mirall de la realitat. Però sempre que hi ha un autor rere la camera sabem que hi introduirà una visió personal al triar l’enquadrament o al disposar els protagonistes al seu plaer.
Diane Arbus es va dedicar a fotografiar les parts més amagades de la societat, però no fent-ne un simple reportatge, sinó introduint en cada fotografia la seva màgia com a artista. La foto que he triat, Bessones Idèntiques, em va cridar l’atenció perquè em va recordar una de les pel·lícules més terrorífiques que he vist mai, El Resplandor. Estic segur que Stanley Kubrick es va inspirar en aquesta foto per pensar en l’escena del film en que hi surten les dues bessones. És una fotografia molt contrastada i realça molt les dues noies en el fons blanc. A més a més la seva posició rígida i el seu mig somriure mirant a camera amb els seus ulls clars ens donen la sensació de ser observats, i passem d’espectadors a ser nosaltres els involucrats i observats en l’obra.
Dues Bessones és el mirall d’una mateixa persona, que representa perfectament la nostra dualitat interior, que tractarem en un punt més endavant.
L’obra com a mirall del propi autor. L’autoretrat
Kasimir Malèvitx. Autoretrat. 1933
Arriba un moment en la vida de qualsevol autor en que s’ha d’enfrontar al mirall i fer una representació d’ell mateix. Dins un autoretrat podem veure simplement la figura de l’autor, però si aquest es capaç de realitzar un viatge interior prou profund, en l’autoretrat hi podrem veure tota la seva obra.Malèvitx realitza aquest autoretrat dos anys abans de morir. És una obra molt diferent a tota la resta i no es pot emmarcar en cap de les diferents etapes i estils pels que ha passat, i per aquest motiu em va cridar l’atenció. Temporalment se situa en la etapa post-suprematista i el seu retorn a la figura, però estèticament mostra un realisme llunyà a qualsevol altre obra de l’autor. Tot i això dins l’obra hi podem distingir aspectes que ens remunten a cadascuna de les etapes per les que ha passat l’artista: el color vermell estrident de la seva camisa ens recorda la seva època fauvista, les formes triangulars blanques i vermelles ens recorden el suprematisme, les formes verdes rectangulars de la seva jaqueta ens recorden el cubofuturisme. Però el fet que més crida l’atenció és la posició alçada de la seva ma, formant un angle recte amb els seus dits, donant-nos a entendre que aguanta alguna cosa, un quadrat, el seu quadrat negre, la seva major reflexió i la seva obra més recordada portant-la a la essència màxima del suprematisma, el no-res.
Així doncs, amb aquesta obra Malèvitx realitza un retrospectiva de tota la seva obra, i demostrant que és capaç de fer el mateix treball de reflexió que fa en totes les obres quan es planta davant un mirall per repassar tota la seva obra, tota la seva vida, tot el que ell és i ha fet. I és capaç d’allunyar-se’n prou com per realitzar aquesta obra única i diferent a la resta.
El mirall dins l’obra
Pablo Picasso. Noia davant d’un mirall. 1932
Portant la reflexió de l’art dins el propi art, la millor forma de mostrar la falsedat de les representacions és mostrar dins l’obra un cos i el reflex esbiaixat del mateix dins un mirall. Això és el que fa Picasso en aquesta obra.
El principal atractiu d’aquesta obra i el que em va cridar l’atenció són els seus colors vius i les seves formes ondulades. El quadre ens recorda a una vidriera gòtica, tant pels seus colors i la seva llum com pel traç negre que uneix totes les formes. La model representada és Marie-Thérèse Walter, la jove amant secreta que Picasso tingué. La veiem representada amb unes línies corbes que contrasten amb les formes rígides i poligonals del fons. El mirall parteix l’obra en dos i ens mostra de forma simètrica la realitat i el reflex en el mirall. Davant la claredat i els colors suaus del cos destaquen els colors més foscos i la fredor de la representació en el mirall, ensenyant-nos que en la representació de la realitat sempre s’amaguen algunes ombres. El reflex que veiem en un mirall sempre és com un ombra de la realitat.
Picasso intenta reflexionar sobre el mateix acte de representar, i amb aquesta obra aconsegueix donar un pas més enllà en la reflexió dins l’art i ens aporta un nou graó dins el paper del mirall en l’art.
El mirall trencat. El mirall interior
Douglas Gordon. A través d’un mirall. 1999
No sempre que mirem un mirall veiem el que voldríem veure, i això passa més sovint si mirem el nostre interior. El que hi ha per fora sempre es pot falsejar, però el que tenim a dins no ho podem amagar a nosaltres mateixos, i ens hi hem d’enfrontar.En aquest vídeo-muntatge Douglas Gordon ens mostra en dues pantalles col·locades una davant de l’altre la mateixa escena de la pel·lícula Taxi Driver en la que el personatge de Robert DeNiro manté un diàleg amb el seu reflex en el mirall. La escena no està sincronitzada i es produeix una discussió entre els personatges d’ambdues pantalles, i l’espectador es troba enmig de tot això. Amb això ens mostra la dualitat de la personalitat humana i el duel interior que es produeix dins el personatge, una lluita que el porta a la paranoia i a la bogeria. Veiem com quan s’enfronta al mirall lluita amb ell mateix, es qüestiona la seva personalitat desdoblada i es produeix el combat entre aquesta dualitat, sense poder saber quina és la real i quina la imaginaria. Que és real i que és una simple representació, una simple actuació. DeNiro no només actua davant el mirall, sinó que com tothom, actua en cada moment interpretant el seu paper a la vida, que és la realitat i no el que nosaltres pensem que som realment.
Del mirall a la finestra
Gerhard Richter. Quatre pannells de vidre. 1967
En el darrer pas de l’exposició arribem a la fi de l’obra com a mirall. L’obra minimalista i conceptual de Gerhard Ricter consisteix en quatre grans vidres completament transparents emmarcats amb quatre marcs de metall. Els quatre quadres tenen la mateixa dimensió i es poden moure i girar poden enquadrar diferents espais i permetent-nos interactuar amb l’obra. El que em va agradar de l’obra és el seu concepte i la reflexió que fa respecte cap on ha d’avançar l’art actual. Ja no té sentit representar la realitat, perquè això és simplement impossible. En la representació hi ha un autor que falsejarà sempre la realitat. Per tant el que s’ha de fer és simplement presentar la realitat, sense cap manipulació i donant total llibertat a l’espectador perquè triï el seu punt de vista i no es vegi influenciat per l’autor. A la fi, podrem convertir el mirall en una finestra, i estarem més a prop de la realitat, perquè la nostra visió serà lliure i sense condicions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario